articles en català

DÉU I LA LLIBERTAT DELS HOMES

 Per què als homes els ha estat donada la llibertat de fer el mal? Per ventura Déu no corria un risc massa gran en fer-ho? A fi de comptes, només caldria que un il•luminat pitgés un botonet per aquí i un altre per allí, i el nostre món civilitzat podria esclatar en mil bocins. De fet, ja ho estem vivint una mica amb el terrorisme islàmic.

Sí, la nostra llibertat per a fer el mal és il•limitada (dins dels nostres límits humans), però sóc del parer que no per això Déu “perd el control” en cap moment sobre el destí de la seva creació. El perquè de tot plegat a mi m’apareix d’una manera prou diàfana, com a mínim en el moment d’escriure aquestes línies: El bé engendra bé, i el bé és per naturalesa creador, creatiu i prolífic. L’amor no té límits, i no tan sols límits humans, terrenals.


Per contra, el mal pot engendrar més mal, cert, i sovint ho fa. Però sempre d’una manera limitada i amb data de caducitat, perquè el mal és destructiu i autodestructiu. Acaba desapareixent, i no en queda res, perquè el mal no dóna fruit, com les escombreries no reciclables. Per tant, el mal està destinat a no prevaler.


Potser Déu ja sabia prou bé el que es feia; potser volia fer com fem nosaltres quan intentem que els nostres petits creixin com a persones no des de la imposició total, sinó des de la seva pròpia observació de la realitat i dels fets. Són bones notícies per a tots aquells que potser han perdut una mica la fe en els seus congèneres i en la humanitat sencera.

LA BURGESIA BENPENSANT

Per què sovint s'ha parlat de la burgesia benpensant amb condescendència? No es tracta del benestar econòmic, sinó en el gust per les coses boniques, les que em transmeten harmonia, llum, pau i bellesa. Personalment, ho considero una qüestió de bon gust i també de llibertat, de saber triar el que és bo per a mi, i probablement també per als altres.


M’agrada contemplar la natura, sobretot les fulles gronxant-se a les branques dels arbres més alts, i l’horitzó d’un mar solitari. M’agrada contemplar una pintura del Greco, Rembrandt, Vermeer o Renoir, i també un edifici de Gaudí. M’agrada veure una pel•lícula feta per Rohmer, De Oliveira o Beauvois, i un musical escrit per Lloyd Webber o per Schönberg/ Boublil. M’agrada el pop britànic i també el pop català, i m’encanta escoltar la música clàssica dels clàssics, per exemple òperes italianes i alemanyes…


Ara bé, si vaig a veure una òpera, m’agrada gaudir de la posada en escena ideada per l’autor de l’obra, i no pas de senyors asseguts als wàters, i violacions col•lectives que només existeixen en els caps malalts d’alguns directors d’escena contemporanis. El mal existeix? Sí, i en part perquè per desgràcia, el mal es contagia, i per tant, presenciar i digerir mentalment violència i pornografia a la televisió o a l’escenari només pot portar més violència i més pornografia. Per desgràcia, algunes persones consideren que és imprescindible trencar la poca innocència i il•lusió que encara ens queda perquè no siguem "ignorants", o potser el problema és que la seva innocència ja ho està tant, de trencada, que no poden tolerar que altres persones encara conservin ni un bri d’il•lusió per la vida.


Hem de tenir el coratge d’apostar per la bellesa visual i de continguts. Segurament no aconseguirem grans beneficis econòmics com els que obté la saga filmogràfica dels Torrente i companyia, però la família humana ho agraïrà: S’anirà allunyant mica a mica de l’animalitat per acostar-se a la plenitud de la seva realització.

PER QUÈ ELLS HAN EXCEL·LIT MÉS EN L’ART?


Per a mi, és una pregunta sense resposta. La que Virginia Woolf va intentar abordar en el seu gran assaig A Room of One’s Own, i que podem aplicar a totes les arts, pintura i música incloses. No sé si aquest tema treu el son a massa gent, però en tot cas, sí que sembla una qüestió prou interessant per plantejar-se en un moment en què la teoria de gènere és més actual que mai.


Sabem que hi ha diferències de forma i de connexions neuronals entre el cervell masculí i el femení, i en qualsevol cas, no em suposa cap problema assumir-les com a una realitat que no sempre afavoreix els homes. No som 100% homes ni 100% dones, ja que les proporcions de cromosomes X i Y són variables en l'ésser humà, però també és cert que aquestes proporcions determinades de cromosomes ens fan més proclius a certs comportaments i a una manera determinada de percebre i experimentar el món.


Per altra banda, seríem molt necis si volguéssim deixar de banda la visió feminista, que atorga una gran importància a la vessant sociològica de la qüestió, perquè som animals socials, i la societat i la cultura a les quals pertanyem són tant o més part del nostre cervell que les nostres cèl•lules. Així doncs, roman la pregunta: Entre els homes i nosaltres hi ha diferències neurològiques en les nostres aptituds per a l’art? És evident que en la història, el protagonisme dels homes en el patrimoni artístic mundial ha estat molt més gran que el de les dones. I quan intentem trobar-hi una explicació, veiem clarament que aquest desequil•libri l’hem d’atribuir al paper social que tradicionalment l'home ha ocupat, i que bàsicament no deixava gaire espai per a la realització personal ni artística de la dona.


Igual que qualsevol altra evolució adaptativa de l'homo sapiens, aquest desequil·libri en l'especialització de tasques i de rols socials i familiars ha acabat deixant una empremta que els nostres cervells han anat somatitzant. Per això, quan alguna vegada tinc els meus rampells borgians, em recordo a mi mateixa que, si bé tot té un sentit i una raó de ser -que de vegades entreveiem amb lucidesa limitada-, entre totes i  tots hem de contribuir que vagi arribant aquesta nova manera de viure les nostres relacions socials, familiars i professionals, en què dones i homes es puguin mirar als ulls sense retrets.

A Occident ja hem fet més via en aquest camp que en altres parts del món. Per això no puc evitar de solidaritzar-me amb les meves companyes de molts pobles àrabs, que encara han de soportar una vida d'opressió i de despreci pel fet de ser dones. I no són les úniques que soporten violència i injustícies flagrants per part dels homes de la seva societat, però sí que la majoria d'elles viuen en pobles menys desenvolupats. Germanes, no defalliu en la vostra lluita, esteu en les nostres pregàries.